divendres, 25 de gener de 2013

L'equip de govern continua permetent carrers franquistes

Ara fa quatre anys, un 25 de gener de 2009, un grup d'individus i diversos col·lectius agrupats en la plataforma Esborrem el Feixisme, vam fer un homenatge a la plaça de la Vila a les víctimes del franquisme en motiu del 70è aniversari de l'ocupació de la nostra població per les tropes franquistes, amb membres del Teatre Kaddish El Prat i l'actuació musical del cantautor local Bitxe i Gemma.

L'homenatge va voler evitar en tot moment la utilització partidista de les víctimes del franquisme i la reapropiació de la seva lluita per fer proselitisme per qualsevol sigla, ja fos del passat o del present.

Això era precisament el que havia succeit en el debat què es va fer al congrés sobre la malaurada llei de memòria històrica, la qual va fracassar, entre d'altres coses, perquè els partits la van convertir en una baralla on es van prioritzar els seus interessos particulars oblidant la base historiogràfica de l'assumpte, el sentit de demanda de memòria i l'objectiu de restitució de les víctimes de la dictadura. El nostre era un homenatge obert a totes les víctimes pratenques independentment de la seva filiació i on tothom pogués sentir-se identificat i inclòs. Cap bandera ni cap sigla havia d'enfrontar-nos en el seu record, i per suposat, per respecte a la seva lluita, no ens podíem permetre repetir el lamentable espectacle què en aquest assumpte estaven donant els partits amb les seves misèries particulars. El fet què des del teixit associatiu es prengués una iniciativa com aquesta, què en 70 anys fos el primer homenatge públic fet al Prat a les víctimes del franquisme, per vergonya de governants, i què no es deixés que cap sigla se l'apropiés, va emprenyar molt a l’equip de govern d’ICV, que com el més trist dels governadors civils va intentar prohibir-lo escudant-se en una absurda qüestió de manca de permisos. Plantejar-se prohibir un acte d'homenatge a les víctimes del franquisme no deixa de tenir la seva profunda càrrega evocadora.



Finalment l'acte es va poder fer, no hi havia una altra, o ens enviaven els mossos o no el desconvocàvem, vergonya sobre vergonya, i va ser tremendament  emotiu per tots els que vam tenir la sort de participar. D'allà va sortir el compromís de presentar una moció al ple de l'Ajuntament amb diverses demandes per la restitució de la memòria de les víctimes. Entre totes destacava, per òbvia, la de l'immediat canvi dels nom de carrers que encara avui dia, tot i que sembli mentida, estan dedicats a franquistes reconeguts a la nostra població. La majoria dels partits van votar a favor d'aquella moció i es van comprometre a estudiar-la a la comissió de nomenclàtor on s'havia de decidir sobre els possibles canvis de noms. El cas és que en aquell ple per presentar una moció com aquella ens vam veure insultats, i no precisament per partits de la dreta cavernícola postfranquista sinó pel mateix portaveu d'IC. La seva actitud va ser recriminada per d'altres formacions al mateix ple i el seu to recriminatori fou de tal forma què posteriorment es va veure empès a demanar-nos perdó mentre fèiem l'assemblea de valoració. Un ple de vergonya com van titular en la seva crònica els companys del col·lectiu republicà del Baix Llobregat, i que va explicar perfectament perquè les dinàmiques locals moltes vegades s'escapen al que algú vol prefixar de les suposades ideologies que representen certes sigles, i com això de la participació ciutadana és una pantomima molt bonica que no els agrada gens si no són ells els que diuen com i sobre què és el que s'ha de participar. Els companys de fora del Prat no podien entendre que hagués estat precisament algú d'IC qui hagués actuat amb aquella acritud en una demanda de memòria antifranquista. Ahhhh, això és el Prat, aquí manen fa dècades i es poden mostrar tal com són, i com sol passar quan discuteixes amb els que governen el que menys importa és sobre el que discuteixes sinó el fet de que els estàs discutint.

Va passar més d'un any fins que vam ser convocats a dues reunions de la comissió de nomenclàtor. Érem tres historiadors representant a la plataforma Esborrem el Feixisme, i junt amb l'informe exhaustivament redactat per l'Arxiu Municipal vam poder justificar amb proves documentals i històricament irrefutables coses tan òbvies com què els alcaldes i el mossèn del període, elements de partits de dreta o falangistes, estaven directament relacionats amb el règim i amb la repressió que va exercir sobre centenars de pratencs. La participació directa de les institucions en el mecanisme repressiu i la redacció d'informes amb les seves signatures que s'enviava a les presons per saber la conducta dels presos pratencs no deixava lloc a dubtes, aquests informes condemnaven o salvaven, de fet, van condemnar a mort i van salvar de l'execució, pretendre que ens fixem únicament en els que van salvar és d'un fariseisme de molt mal gust, però fins i tot això se'ns ha argumentat en un deliri de memòria selectiva.

Hi ha coses què quan es porten a la base són inqüestionables, i com ho són el que cal és evitar què arribin a discutir-se. Aquest va ser l'objectiu d'algunes persones què aquells dies van dedicar-se a aixecar diverses cortines de fum simplement perquè plantejar el sol fet de debatre-ho ja els semblava una ignomínia. Cartes escandalitzades als diaris locals, juraments en cercles tancats de que preteníem una cosa indignant, acusacions de perseguir finalitats polítiques, de buscar revengismes, amenaces ridícules, escarafalls sobreactuats, demagògia i més demagògia on semblava que planejàvem cremar un cop més l'església i on se'ns van tirar al damunt tots els papus que la revolució i la guerra van generar. Eren les mateixes persones que van defensar el manteniment d'aquells noms de carrers a entusiastes franquistes perquè pel que es veu (diuen, es parla...) en el fons eren "bona gent", "pratencs il·lustres", de "bones famílies", de missa diària, alguns inclús feien sermons en català i fins i tot van tenir la magnanimitat de permetre que molts fills de famílies "de tota la vida" fessin el servei militar a l'aeroport, ohhhh.

Davant fets documentals, arguments sentimentals, davant la realitat de la cara fosca del franquisme, mirar cap a una altra banda, el costum d'anys de no parlar-ne, d'edulcorar-ho, maquillar-ho en unes "circumstàncies del moment que van empènyer a bona gent a fer coses que no...", demandes de passar pàgina, no remoure ferides, no aixecar vells fantasmes, no fer revengisme, etc, etc, i enèsim etcètera. Les pàgines no es poden passar si no es llegeixen, les ferides no cicatritzen si no es curen, i aquí el problema està en què sobre els vençuts del franquisme durant dècades ni han deixat llegir ni han deixat curar. La història ni acusa ni absol, no és la seva funció, simplement ha de fer memòria del que va passar i ha d'explicar el perquè va passar. Som nosaltres els que decidim si volem que persones amb certs antecedents i actuacions tinguin o no un carrer, però estar a favor o en contra té la mateixa subjectivitat i intencionalitat política, posar-lo, deixar-lo o treure'l respon a un mateix criteri polític. Nosaltres volem treure'ls perquè ens basem en criteris històrics i ideològics, dir que els que els volen mantenir no, és d'un simplisme que espanta.

Han passat quatre anys des d'aquell acte d'homenatge i ICV continua permetent que al Prat hi hagi carrers franquistes, així de clar, i així com sona. Després s'ompliran la boca de memòria, es declararan hereus dels vençuts, faran reconeixements de la seva lluita, el seu sacrifici, ja sigui en àmbits de fora de la població o si cal aquí mateix, però la realitat al Prat és la què és, i és una realitat vergonyant i insultant cap a centenars de víctimes locals del franquisme, cap dels quals té un nom de cap punyetero carrer al nostre poble mentre continuen tenint-lo alguns dels protagonistes de la seva repressió. I el més trist és que si ho continuen permetent no és perquè ara puguin escudar-se en què ho desconeixen, no és perquè no s'hagi pogut discutir ni es tingui detectat de què parlem i de quants parlem, no és perquè no estiguin d'acord en que s'haurien de treure, és simplement per allò que explicava què el que més els emprenya a certs polítics és no poder utilitzar políticament certes coses, no poder-se posar medalles a costa de la memòria de les víctimes, no haver estat ells els que van organitzar un acte que era de vergonya que encara no s'hagués fet, haver-se demostrat que desconeixien ni quins noms de carrers tenien, i el que és més sagnant, és que sobretot sobretot respon a una qüestió d'orgull arrogant de qui porta més de 30 anys manant amb un poder que considera indiscutible i indiscutit. És aquest mateix autoritarisme recrescut en tants anys de mandat què ens hem trobat tantes vegades en aquest consistori què no suporta que ningú li digui que s'ha equivocat o ni tan sols es permeti la llicència de dir-li el que hauria de fer, encara que sigui en un assumpte evident com aquest en que cada dia que passa la situació és més vergonyosa. No hi ha més, però a alguns sempre ens ha entusiasmat contestar què no quan ens comminaven amb aquella màxima tan prepotent de si no sabem amb qui estem parlant.

En aquest poble no només s'haurien d'esborrar els noms de carrers franquistes sinó també aquestes formes autoritàries i superbes d'exercir el poder. Quant temps més esperaran per donar una resposta a aquest assumpte? Qui ho sap, els agrada mostrar la patètica “xuleria” de fer veure que tot i que has seguit durant anys i amb paciència tots els protocols de la seva absurda burocràcia al final tot continua depenent d'ells, que quedi clar sempre qui és el que mana, però cada dia que passa la vergonya és més gran i van llestos si es pensen que ens oblidarem. Una altra cosa no tindrem però memòria ens sobra.

Joan Montblanc Lasaga. Historiador

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada